Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945), economista i incansable activista per la pau i la justícia social, ens parla de la situació actual que vivim i de la proposta del cooperativisme català d’un Pacte de País per una Economia per la Vida. Ha estat president de l’entitat Justícia i Pau i Catedràtic d’Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Què en penses de com s’ha gestionat la crisi sociosanitària provocada per la COVID 19 en matèria social i econòmica?
Crec que hi ha tres qüestions a considerar:
- Que seguint el tradicional centralisme de l’estat, es va organitzar la resposta des del Ministeri de Sanitat -al marge de la vergonya dels primers dies de fer-hi aparèixer també els responsables militars i policials- un Ministeri de Sanitat pràcticament buit de competències.
- Que en els anys anteriors i a causa de les “retallades”, que afavorien sobretot al sector financer, les dotacions per sanitat i salut, tant en infraestructures com en funcionament, havien quedat delmades i amb molta menys capacitat d’actuació.
- Que, com de costum, les classes més desafavorides (rendes mínimes, immigrats, sense sostre, ancians en residències, etc.) són les que en patiren les pitjors conseqüències.
Com creus que aquesta crisi afecta la població general? Creus que ha fet aflorar noves desigualtats o ha agreujat les que ja existien i ara s’han fet més evidents?
Per descomptat, les desigualtats s’han agreujat, però igualment n’han aparegut de noves. Potser la més escandalosa hagi sigut la de la discriminació rebuda per la gent gran, considerada “població de risc” i ben sovint abandonada a la seva sort àdhuc, en molts casos en la darrera etapa de la seva vida.
Quin tipus de polítiques s’haurien de portar a terme per tal d’evitar que augmentin aquestes desigualtats?
Fonamentalment polítiques dobles. Per una banda, promotores d’empreses d’economia social i solidària en les que les diferències salarials són limitades, on no hi ha lloc per a l’especulació i en la que els possibles guanys repercuteixen sobre el col·lectiu de treballadores i treballadors.
Per l’altra banda, polítiques públiques d’ingressos on no sigui possible ni el frau fiscal ni l’elusió fiscal i polítiques amb prioritat per a les necessitats socials com les assegurances d’atur, les pensions dignes, les rendes garantides i mínimes, la protecció als grups més vulnerables, i per als serveis bàsics generalitzats.
Què pretén i quin objectiu té el Pacte de País per una Economia per la Vida impulsat pel cooperativisme català?
Tal com indica el mateix document explicatiu es pretén:
- Un nou model econòmic plural i transformador.
- Un nou model productiu relocalitzat i d’utilitat social.
- Un nou model reproductiu i de cures.
- Un nou model econòmic i resilient.
- Un pacte per la salut col·lectiva, la democràcia econòmica i la justícia ambiental.
- Reconstruir el món i fer-ho diferent.
Vistes les escandaloses desigualtats generades, sobretot en els darrers anys per l’anomenat liberalisme econòmic sembla que el cooperativisme podria ésser una de les millors fórmules per tal de potenciar una economia al servei de les persones.
Creus que un nou model econòmic i productiu és possible?
M’atreviria a dir que és possible, imprescindible i urgent. No podem seguir mantenint un sistema que no cobreix les necessitats bàsiques de les persones i dels diferents grups socials, que genera desigualtats insalvables i que, per afegit, destrueix constantment aquest Planeta.
Afegiries alguna qüestió en el Pacte de país per una economia per la vida?
Insistiria sobretot en la necessitat de des-financerització de l’economia, de frenar l’especulació, d’anar desarticulant les borses de valors i les agències al seu servei i naturalment, també, per la desaparició dels fons de pensions, amb el benentès que les pensions han d’ésser sempre assumides per l’estat.
Una qüestió suplementària, que valdria la pena discutir, hauria de fer referència a la possible sortida de l’Estat espanyol de l’Euro.
I en darrera instància, crec que un nou model econòmic, exigiria també una radical transformació en els paràmetres (PIB, creixement econòmic, índex d’atur, deute públic, mesures de la inflació, cobertures socials, etc.) que utilitzem normalment com a dades macroeconòmiques de referència.