Quin impacte té comprar ultra low cost? Els casos de Shein, Temu i AliExpress

Comprar roba, gadgets o decoració per menys del que costa un cafè sembla una ganga. Plataformes com Shein, Temu o AliExpress han revolucionat el comerç electrònic amb preus extraordinàriament baixos i una oferta gairebé infinita. Però, com és possible vendre tan barat?

La cooperativa federada Opcions descriu en aquest article el cost ambiental, social i econòmic que s’amaga darrera d’aquests preus i exposa algunes mesures sobre allò que hi podem fer com a societat, com ara la responsabilitat ampliada dels productors, incorporar els costos ambientals al preu o garantir el dret a reparar.

L’article d’Opcions:

Del low cost a l’ultra low cost

Fa unes dècades, el concepte low cost va revolucionar diversos sectors de consum. Sobretot va arribar de la mà de les companyies aèries, que oferien vols a preus molt baixos, amb una promesa clara: pagar menys a canvi de renunciar a algunes prestacions.

Però en els últims anys hem fet un pas més. L’arribada de plataformes com Shein (moda ultra ràpida) i Temu o AliExpress (mercats digitals que venen tota mena de productes a preus molt barats) ha consolidat el que ja es coneix com a ultra low cost: productes venuts a preus encara més baixos, tan més, que sovint costa entendre com poden haver estat fabricats, transportats i comercialitzats sense perdre diners pel camí.

Una samarreta per 3 euros, unes arracades per menys d’1 euro o un aparell electrònic per pocs euros ja no són excepcions, sinó una part central d’un model de negoci basat en una oferta gairebé infinita, descomptes constants i compres impulsives.

Quins costos queden fora de l’etiqueta? Perquè, quan els preus arriben a aquests extrems, és inevitable preguntar-se qui està assumint la diferència.

El model de negoci de les plataformes ultra low cost

AliExpress, fundada el 2010 pel grup Alibaba, va ser una de les primeres grans plataformes a connectar directament fabricants xinesos amb consumidors d’arreu del món. Anys més tard van arribar Shein, especialitzada en moda ultra ràpida, i Temu, llançada el 2022, que en molt poc temps s’ha convertit en una de les aplicacions de compres més descarregades del món.

Tot i les seves diferències, comparteixen un mateix model de negoci: vendre directament per internet, eliminar intermediaris, produir a gran escala i oferir una quantitat gairebé infinita de productes a preus extraordinàriament baixos. A través d’algoritmes, promocions constants i una experiència de compra molt gamificada, aconsegueixen que comprar sigui fàcil, ràpid i sovint impulsiu.

El seu creixement ha estat espectacular. Milions de persones compren regularment en aquestes plataformes, atretes per preus difícils de trobar en el comerç convencional.

Ultra low cost: com poden vendre tan barat?

Aquest model no es basa en un únic secret ni en una innovació revolucionària. Els preus extremadament baixos que ofereixen són el resultat de la combinació de diversos factors que permeten reduir costos en gairebé totes les etapes del procés: des de la fabricació fins a la distribució, passant per la logística i la fiscalitat.

• Producció molt barata. Una part important dels productes que es venen en aquestes plataformes es fabriquen a la Xina i en altres països asiàtics amb costos laborals molt baixos. A més, diverses investigacions periodístiques com «Deixar-se la pell per Shein» han denunciat casos de jornades laborals molt llargues, hores extres excessives i sistemes de producció sotmesos a una forta pressió per complir terminis molt ajustats. Aquesta pressió, a més, no afecta només els salaris, sinó també altres aspectes com la seguretat laboral, la protecció social o la capacitat de les persones treballadores per negociar millores en les seves condicions.
• Economies d’escala. Aquestes plataformes operen a escala global i venen centenars de milions de productes cada any, fet que els permet negociar millors preus amb fabricants, empreses logístiques i proveïdors de serveis. Com més gran és el volum de producció o de vendes, menor és el cost unitari de cada producte.
• Venda directa. Aquestes empreses eliminen bona part dels intermediaris tradicionals. Plataformes com Temu o AliExpress connecten directament fabricants i consumidors a través d’internet. A més, no necessiten mantenir una extensa xarxa de botigues físiques (amb els costos de lloguer, personal i manteniment que això comporta). Aquesta estructura més simple permet reduir despeses i oferir preus més baixos.
• Avantatges fiscals i duaners. Durant anys, el creixement d’aquestes plataformes també s’ha vist afavorit per determinades normes comercials internacionals. Tradicionalment, molts paquets de baix valor enviats directament des de països extracomunitaris han estat sotmesos a menys controls duaners i, en alguns casos, han gaudit d’exempcions fiscals o procediments simplificats. Això ha permès reduir costos administratius i agilitzar les importacions. Malgrat que la situació està canviant, l’enorme volum de paquets que arriben diàriament continua representant un repte per a les autoritats duaneres i de vigilància de mercat.

La reflexió que cal fer és si aquests estalvis són, en realitat, costos que s’estan traslladant a altres llocs: a les persones treballadores, al medi ambient o als sistemes públics de control i regulació.

L’impacte ambiental: milions de paquets en moviment

Quan pensem en l’impacte ambiental d’una compra, sovint ens fixem en el producte: de què està fet, si és reciclable o quant ha contaminat fabricar-lo. Però en el cas de les plataformes d’ultra low cost, una part molt important de l’impacte es genera molt abans que el paquet arribi a casa nostra. El transport, la rapidesa dels lliuraments, la producció constant de novetats i la curta vida útil dels productes fan que la petjada ambiental d’aquest model sigui especialment elevada.

L’avió és un mitjà molt utilitzat pel transport de mercaderies. Foto via Canva

• Emissions. L’extracció de matèries primeres, la fabricació, el transport internacional, la distribució i l’embalatge formen part de la seva petjada ambiental d’un producte. Cada producte pot tenir una petjada molt superior a la que imaginem.
• Sobreproducció. En el cas de la moda, marques com Shein han convertit la renovació constant del catàleg en el centre del seu model de negoci i arriba a incorporar milers de nous productes cada dia. Aquesta oferta gairebé inesgotable incentiva un consum continu i accelera el ritme amb què es fabriquen, es venen i es descarten les peces de roba. El resultat és un augment de les emissions associades a tota la cadena de producció i distribució, molt superior al que generaria un model basat en fabricar menys peces, més duradores i durant més temps.
• Residus. Els preus extremadament baixos fan que molts productes siguin percebuts com a fàcilment substituïbles. Quan una samarreta costa 3 euros o uns auriculars 5, és més probable que es reparin menys, s’utilitzin durant menys temps i es reemplaçin abans. Aquesta dinàmica contribueix a augmentar els residus, especialment en dos sectors molt presents en aquestes plataformes: el tèxtil i la petita electrònica. A tot això cal afegir-hi els embalatges. Cada comanda acostuma a arribar embolicada individualment amb bosses de plàstic, sobres, caixes, etiquetes i materials de protecció. Quan es multiplica aquest embalatge per milions de paquets diaris, el volum de residus generat és enorme.

En definitiva, el problema no és només el producte que comprem, sinó un model de consum basat en comprar molt, comprar sovint i substituir ràpidament allò que encara podria continuar fent servei.

Què sabem de les condicions laborals?

Una de les preguntes que més sovint genera el fenomen de l’ultra low cost és qui fabrica aquests productes i en quines condicions. Tot i que les grans plataformes asseguren que exigeixen als seus proveïdors el compliment d’estàndards laborals, nombroses investigacions periodístiques i informes d’organitzacions independents han posat en dubte fins a quin punt aquests controls són efectius.

• Jornades laborals molt llargues. En els darrers anys, diversos reportatges han documentat les condicions de treball en fàbriques proveïdores de plataformes com Shein. Entre les situacions descrites hi ha jornades laborals de 12 hores o més, molt pocs dies de descans al mes i sistemes de remuneració vinculats a la quantitat de peces produïdes. Aquestes pràctiques no són exclusives d’una única empresa ni es poden atribuir a totes les fàbriques que treballen per a aquestes plataformes. Ara bé, sí que reflecteixen la pressió que genera un model basat en fabricar grans volums, renovar constantment el catàleg i oferir preus cada vegada més baixos.
• Una cadena de subministrament difícil de seguir. Conèixer l’origen real d’un producte és molt més complicat del que pot semblar. Les grans plataformes treballen amb milers de fabricants i subcontractistes, que poden canviar amb freqüència segons la demanda. Aquesta complexitat dificulta la traçabilitat: és a dir, saber exactament on s’ha fabricat un producte, qui l’ha confeccionat i en quines condicions. També fa més difícil detectar irregularitats i exigir responsabilitats quan es produeixen vulneracions dels drets laborals.

El model de producció basat en fabricar grans volums sovint se sostenta en condicions laborales precàries.
Foto via Canva

• Transparència insuficient. Una altra de les crítiques recurrents és la manca de transparència. Tot i que moltes empreses publiquen codis ètics o informes de sostenibilitat, sovint no faciliten informació detallada sobre tots els seus proveïdors, els resultats de les auditories o les mesures adoptades davant possibles incompliments. Sense aquesta informació és difícil que les persones consumidores, les administracions o les organitzacions independents puguin verificar si els compromisos socials es compleixen realment.
• Un model que incrementa els riscos. Quan una empresa exigeix produir més ràpid, més barat i amb terminis molt curts, augmenta la pressió sobre tota la cadena de subministrament. En aquest context, és més probable que apareguin jornades excessives, sous insuficients, subcontractacions opaques o altres pràctiques que vulnerin els drets laborals.

Per això, darrere d’un preu extraordinàriament baix sovint hi ha una pregunta incòmoda però necessària: si fabricar, transportar i vendre un producte té un cost, qui està assumint la diferència? Massa sovint, aquesta diferència recau sobre les persones treballadores, sobre el medi ambient o sobre tots dos alhora.

Comprar ultra barat també té efectes aquí: què passa quan cada vegada comprem en aquestes plataformes?

Més enllà dels impactes ambientals i laborals en els països productors, que es poden percebre com a llunyans, a nivell local els impactes sobre l’economia són ben tangibles: afecten els carrers on comprem, els llocs de treball del nostre entorn i fins i tot els ingressos públics.

Les botigues de barri són unes de les grans afectades pel model de l’ultra low cost. Foto via Canva

• Menys negoci per al comerç local. Una botiga de barri, una llibreria o una botiga de roba han d’assumir despeses que les grans plataformes digitals no tenen: lloguers, personal, impostos locals, subministraments… Quan moltes de les compres es desplacen cap a altres plataformes, el comerç local perd facturació i té més dificultats per mantenir-se. El resultat és una major homogeneïtzació dels carrers comercials i la desaparició progressiva de comerços independents. Però les conseqüències no són només econòmiques, també afecta la vida comunitària: menys comerç sovint implica menys activitat als barris, menys relacions de confiança i menys espais de trobada.
• Ocupació. Quins llocs de treball es creen i quins es perden? Les plataformes digitals generen ocupació, especialment en logística, repartiment i emmagatzematge. Però sovint es tracta de llocs de treball amb menys valor afegit i més pressió laboral que els que desapareixen en sectors com el comerç, la reparació o la producció local. A més, bona part del valor econòmic generat per les compres no es queda al territori. Quan comprem a una botiga local, una part important dels diners es redistribueix en forma de salaris, proveïdors locals o impostos. Quan comprem a una gran plataforma internacional, una part molt més gran dels beneficis marxa fora.
• Menys capacitat per reparar i reutilitzar. El model ultra low cost afavoreix la substitució abans que la reparació. Si un objecte costa molt poc, sovint surt més barat comprar-ne un de nou que arreglar-lo. Això perjudica oficis locals vinculats a la reparació (costura, electrònica, sabateria, fusteria) i contribueix a la pèrdua de coneixements i activitats econòmiques que allarguen la vida útil dels productes, a part de l’impacte evident en la generació i necessària gestió dels residus.
• Competència difícil per a les empreses responsables. Les empreses que intenten produir amb criteris socials i ambientals o de comerç just tenen moltes dificultats per competir amb productes venuts a preus extremadament baixos. Quan el factor determinant és només el preu, les iniciatives locals, cooperatives o sostenibles juguen amb desavantatge. Això pot desincentivar models empresarials com l’economia social i solidària, que generen ocupació de qualitat i redueixen impactes ambientals.

La decisió de compra no només afecta qui fabrica el producte, sinó també el model econòmic que reforcem.

Què hi podem fer com a societat?

Davant l’impacte de les plataformes d’ultra low cost, sovint el debat se centra en què podem fer com a consumidores. Però les decisions individuals tenen un recorregut limitat si el mercat continua premiant els productes més barats, encara que el seu cost social o ambiental sigui molt elevat.

Des del Dret al Consum Responsable defensem que totes les persones haurien de poder prendre decisions de consum alineades amb els seus valors sense haver d’assumir una càrrega excessiva de temps, diners o informació. Perquè això sigui possible, cal que les administracions i les empreses també assumeixin la seva responsabilitat i estableixin unes regles del joc més justes.

En els darrers anys, diversos governs i institucions han començat a impulsar mesures per limitar els impactes de l’ultra low cost i afavorir models de producció i consum més sostenibles.

Mesures que ja es discuteixen o s’estan implementant:

• Regular la moda ultra ràpida. Països com França han començat a tramitar normatives específiques per limitar els impactes de la ultra fast fashion. Entre les mesures proposades hi ha restriccions a la publicitat, obligacions d’informació ambiental i mecanismes perquè els productes més contaminants assumeixin una part més gran dels costos que generen.
• Exigir més transparència. Una altra línia d’actuació és obligar les empreses a informar amb més detall sobre la seva cadena de subministrament: on fabriquen, quins proveïdors utilitzen i quines mesures adopten per garantir el respecte als drets laborals i ambientals. Una informació més accessible permetria tant a les administracions com a les persones consumidores prendre decisions més informades.
• Aplicar la responsabilitat ampliada dels productors. O el que és el mateix: fer que qui posa un producte al mercat n’assumeixi els impactes. La responsabilitat ampliada del productor és un principi cada vegada més present en la legislació europea. Consisteix a fer que les empreses assumeixin una part dels costos ambientals que generen els seus productes, especialment quan es converteixen en residus. Aquest model incentiva que els productes siguin més duradors, reparables i fàcils de reciclar, en lloc de fomentar-ne la substitució constant.
• Incorporar els costos ambientals al preu. Quan un producte és extraordinàriament barat, sovint és perquè alguns dels seus costos no es reflecteixen en el preu final. La fiscalitat ambiental busca corregir aquest desequilibri fent que activitats especialment contaminants contribueixin a finançar els impactes que generen. L’objectiu no és encarir el consum per si mateix, sinó evitar que els productes amb més impacte ambiental siguin, paradoxalment, els més econòmics.
• Garantir el dret a reparar. Allargar la vida útil dels productes és una de les maneres més efectives de reduir el consum de recursos i la generació de residus. Per això, la Unió Europea està impulsant el dret a la reparació, que obliga els fabricants a facilitar peces de recanvi, informació tècnica i serveis de reparació durant més temps. Aquestes mesures també poden reforçar els oficis locals vinculats a la reparació i reduir la dependència d’un model basat en comprar i llençar.
• Reforçar els controls sobre els productes importats. L’enorme volum de paquets que arriben diàriament a Europa fa molt difícil comprovar que tots compleixen la normativa sobre seguretat, qualitat, drets laborals o impacte ambiental. Per això, cada vegada hi ha més iniciatives per reforçar els controls duaners, exigir les mateixes garanties als productes importats que als fabricats dins la Unió Europea i evitar que les plataformes competeixin aprofitant diferències regulatòries.

La responsabilitat no pot recaure només en les persones consumidores. Consumir és una decisió personal, però el mercat en què comprem és una construcció col·lectiva. Si volem que les opcions més sostenibles deixin de ser l’excepció, no n’hi ha prou amb demanar més esforç a les persones consumidores: també calen normes que garanteixin unes condicions de competència més justes i protegeixin tant els drets de les persones com els límits del planeta.